Fa cinc anys, una vesprada de setembre, vaig recollir la meua filla del col·legi. De camí a casa, em va dir “mama, avui he compartit el quadern amb XXXX perquè a sa casa no tenen diners per comprar-li’n un”. Tres anys tenia aleshores la xiqueta, i el meu món aquell dia es va trontollar en sentir com la dura realitat em colpejava directament on més mal fa. Amb ràbia, amb coratge i amb molta decisió la vaig mirar als ulls i li vaig dir “no et preocupes filla meua, lluitarem i això no tornarà a passar”.
Així pegarem mitja volta i ens plantarem a l’escola de nou, on la mestra per sort, encara no havia marxat. Em vaig oferir per comprar –anònimament- el material d’infantil de la criatura que havia compartit quadern amb la meua filla, però afortunadament la mestra em va comunicar que des de la Direcció del Col·legi ja estaven solucionant el problema.
Però la paraula és la paraula, i aquella promesa feta en veu alta no podia quedar-se en un fet puntual i aïllat. Amb tres anys i en primer curs d’infantil, per descomptat que la meua filla oblidaria prompte la determinació amb la qual la vaig tranquil·litzar, però jo no.
Al maig del 2011 es produí un canvi electoral a la ciutat de Vila-real que totes i tots coneixem i al juny del mateix any, m’estrenava com a regidoria de Serveis Socials amb moltes tasques pendents per tal de començar un treball dur que ens havia de portar a complir amb aquell #RescatemPersones que tant havíem defès. Finalment el 29 de desembre aprovàvem un pressupost que comptava per primera volta amb una partida pressupostaria per crear beques de material infantil que possibilitarien que, a partir d’aquell moment, els xiquets i xiquetes d’infantil de la ciutat no hagueren de dir mai més “ a ma casa no tenen diners per comprar-me un llapis, unes cartolines o un quadern”.
En el present curs escolar les beques per a material infantil ja abasten a 228 alumnes, i s’han anat incrementat any rere any segons les necessitats detectades per Serveis Socials i pels centres educatius, sense els quals este repte haguera estat impossible. A elles es sumen les subvencions a bancs de llibres que en dos anys consecutius han destinat més de 30.000 euros per a la compra de manuals escolars i unitats didàctiques, i a poc a poc anem complint i augmentant la nostra aposta per facilitar que la igualtat d’oportunitats en les aules siga una realitat al municipi.
No he tornat ha parlar mai amb la meua filla del tema, ni falta que fa. Però tampoc li he sentit dir que ha compartit quadern amb ningú per necessitat, és més, si alguna volta s’ha deixat el material a casa (la qual cosa no és gens estranya), han estat els companys qui li l’han facilitat. Però a sovint, quan la mire als ulls, veig encara a la xiqueta de tres anys amoïnada pel fet de saber que alguna cosa roina estava passant en el seu petit món. No descansarem ni devem fer-ho mentre cap xiquet ni xiqueta més haja de “compartir” el seu material perquè a sa casa no li’l poden comprar. Eixa és la nostra tasca i per davant, el nostre Compromís.