Ho diu Montoro, amb eixe mig somriure que recorda Mr. Burns: la recuperació econòmica imminent comporta la baixada de la prima de risc, tornada de l’estabilitat als mercats, el selectiu IBEX-35, és positiva la taxa interannual. Ho pots llegir en els diaris: dades i més dades, xifres i més xifres. Però tot i així, encara no he pogut veure eixa alegria, eixa estabilitat, en els ulls de cap persona que m’haja trobat pel carrer.

Alguna cosa falla. I la Comissió Europea ha posat negre sobre blanc eixes xifres que jo no veig en les persones. Espanya és el tercer Estat de la Unió Europea en desigualtat, empatat amb Grècia. Només superat per Romania i Bulgària. Ara ja podem dir amb les mateixes xifres oficials, de les quals ens parla Montoro, que no és una crisi, sinó que és una estafa. Que s’han rescatat les fortunes dels més rics al mateix temps que s’ha deixat caure la gent humil. Que el 20% més ric a Espanya guanya 6,6 vegades més que el 20% més pobre, una diferència que és quasi el doble que a la República Txeca.

A Espanya es varen rescatar bancs amb els diners dels qui patíem les retallades. Uns 60.000 milions d’euros -un 4,3% del PIB- que el Govern recentment ha donat per perduts, tot i que sabem perfectament on estan: en els balanços comptables dels qui varen jugar a la ruleta amb la bombolla de la rajola i després ens han fet pagar la ressaca a la resta. Si no els busquen, si no els reclamen, és perquè no volen. Mentrestant, a Alemanya -el segon estat de la UE que més diners ha perdut amb el rescat bancari- la factura ha estat de l’1,3%; al Regne Unit del 0,6%; a Itàlia només del 0,2%, mentre que França fins i tot n’ha recuperat diners!

Segons els indicadors socials de la UE, Espanya es troba en situació crítica en desigualtat de rendes, com hem vist, i en abandonament escolar, amb una taxa del 19% que quasi dobla la mitjana europea, que és del 10%. Es troba també sota vigilància en risc de pobresa o exclusió social, joves que no estudien ni treballen o l’eficàcia de la despesa social per reduir la pobresa. Un panorama que ens situa a la cua de l’Europa social i ens allunya dels Estats més eficients i desenvolupats com Alemanya, Suècia o Dinamarca, els quals mirem, aquells i aquelles a qui ens importa el benestar de les persones, amb molta distància i certa enveja.

Jo, que vinc de lletres pures, recorde que “Economia” ve del grec i vol dir “administració de la llar”. Per això mateix no puc ni vull concebre una casa en la qual es gestione sense pensar en els qui hi viuen. Podrà ser moltes coses, però no complirà la funció més bàsica que ha de tindre, la de fer-nos sentir còmodes, a gust: “com a casa”.

Per això, persones que hem estudiat grec o simplement persones que pensen en persones i entenen això de l’economia més enllà de fer feliços als bancs, han aconseguit que des de 2015, s’haja reduït el risc de pobresa al País Valencià un 6,9% i que siguem un dels territoris que més avança: perquè tenim un govern que ha posat les persones en el centre de les seues polítiques. I per això estem treballant de valent per posar en marxa com més prompte millor la Renda Valenciana d’Inclusió, un instrument molt potent per construir un horitzó de vida digna per a tots i totes, una eina per a la igualtat. Perquè no pensem en xifres i dades, pensem en cares i ulls. I no donem res per perdut; seguim rescatant persones abans que bancs. Queda molta feina pendent -i tant-; però, per davant de les xifres, estan les persones, aquelles que encara no somriuen; i que, quan ho fan, el seu somriure no ens gela la sang com quan veiem el somriure gris del senyor Burns.

Fa una setmana, un article publicat en aquest diari, i provinent de la sempre controvertida ploma de Víctor Maceda, corria pels ‘whatsapps’ de la Coalició amb un títol d’allò més provocador: “La moquetización de Compromís”. Tanmateix, quan el degué llegir la pròpia Isabel Bonig, probablement sentiria una enorme decepció.

El columnista descriu un Compromís, el dels Consellers i Vicepresidenta, que ha sabut adaptar-se al timó de la Generalitat, com també ho han fet molts dels nostres batlles i regidores ara en tasques de govern. Però l’adaptació, tot i ser ràpida, com assenyala el propi Maceda, ha sigut també diferent: sense caure en el balafiament i supèrbia que els anteriors governs del PP portaven al seu ADN i que els conduí a perdre molts governs municipals i el control de la Generalitat.

És cert, hem xafat moqueta, com tant li agrada dir a la Síndica del Partit Popular; xafem la mateixa moqueta que estava i està a l’hemicicle de les Corts valencianes i que s’estén fins al faristol des d’on consellers, diputats i diputades ens adrecem a l’hora d’explicar les lleis i decrets que estan canviant la realitat del País.

És des de la moqueta roja de les Corts que hem aprovat lleis com ara la de la joventut, que ha aconseguit un ampli suport del Consell dels Joves, ja que augmentava la participació, a diferència del que passava abans quan aquesta quedava amagada i relegada sota els “enxufes” de membres de Nuevas Generaciones que només usaven l’IVAJ per cobrar-ne. Hem aprovat també, sense cap vot en contra, la llei que permetrà restablir les emissions d’una radiotelevisió valenciana en els propers mesos; i hem defensat els més dèbils amb recursos com el 0,7% de l’IRPF per a programes d’interès social. I podria seguir i seguir…

Però potser siga més interessant donar una sola dada: en una sola sessió plenària -la de la setmana passada- ja hem igualat i superat el mateix número de lleis que ha aprovat el govern de Mariano Rajoy en tota la present legislatura. Potser Rajoy i els seus socis de Ciudadanos haurien de xafar més la moqueta del Congrés i menys la de la Fundación FAES, per exemple, moqueta des de la qual Manuel Llombart -ex conseller de Sanitat- ens diu que la sanitat només per a qui se la puga pagar.

En fi, estimada Isabel Bonig, sent molt si l’article de Maceda et va decebre en descriure Compromís com una força preparada per a governar. No hem estat debades molts anys a l’oposició i tenim persones preparades per a fer-ho. Però, atenció! He dit “governar”, que no “manar”.

Els i les qui formem Compromís som persones que venim de diferents àmbits de la societat: de moviments culturals, d’associacions veïnals, de l’ecologisme i de la creença ferma que un altre model econòmic i social és possible. Venim del nord i venim del sud, venim de treballar en defensa dels moviments sindicals i també de l’empresa privada o de ser autònoms. Tenim joventut, però també tenim experiència i, sobre tot, tenim valors i tenim les idees clares. I són eixes persones i eixos ideals els que hui fan possible que el Govern del Botànic siga el més estable de la història valenciana.

El nostre temps encara no ha arribat, això és cert, però tenim l’oportunitat històrica de fer canviar la vida dels valencians i valencianes. Programes com Avalem Joves i Avalem Experiència posen els col·lectius amb una taxa alta de desocupació en el centre de les polítiques actives. I les xifres i el descens de les llistes del SERVOF ens donen la raó. Desbloquegem la dependència, malgrat la independència del govern de Rajoy que no paga allò que deu als dependents valencians, mentre que el Govern del Botànic respon. A Compromís ens bolcàrem durant els temps d’oposició en una campanya per la gratuïtat de l’escolarització de 0 a 3 anys i enguany les escoltes municipals de 2 anys seran gratuïtes, com ja ho són els llibres de text gràcies a Xarxa Llibres. I tantes i tantes altres qüestions que comporta presentar-se a unes eleccions amb un gran somriure taronja com a emblema.

I per aconseguir tot això, hem de xafar moqueta. La mateixa moqueta roja que estava i encara està a l’hemicicle de les Corts i que ens porta al faristol des d’on ens adrecem al poble i aprovem les lleis i els decrets que ens permeten a tots i totes viure una mica millor.

No obstant això, també he vist factures i expedients de pobles com Torrent i la Vall d’Uixó –quina casualitat!- en què la moqueta blava que xafaven els i les dirigents del Partit Popular als mítins -dirigents que llavors estaven al govern i ara estan a l’oposició- es carregava a les arques municipals. A Compromís la moqueta ens la paguem. Els nostres actes són al carrer, a la vista de tothom, i les despeses a càrrec de les nostres quotes. I seguim al carrer, omplint places i avingudes quan tenim causes justes a reivindicar, acudint a manifestacions com la que el 18 de novembre ens ha de portar cap a un #TracteJust, cap a un finançament equànime per a seguir fent grans coses i seguir sent motiu per a somriure.

[Article publicat originalment en l’edició digital de La Vanguardia]