Ahir el vaig veure com feia molt de temps que no l’havia vist: mudat, arreglat, amb un somriure als llavis i dispost a menjar-se el mon. Agafava una criatura de la mà mentre la dona espentejava al seu costat el carret amb la més menuda a dintre. Fa escassament tres dies que ens havíem abraçat i ens havien caigut les llàgrimes en saber la bona notícia; i es que finalment, era un dels escollits per entrar al taller d’ocupació.
Crec que va ser de les primeres persones en entrevistar-me quan vaig prendre possessió del càrrec de regidora al servei de les persones. Aleshores li quedaven encara uns mesos d’atur però ja pensava en sol·licitar l’ajut familiar. Tres anys després la seua situació havia arribat a ser tremendament preocupant; pare de família, amb dues criatures, a l’atur i sense prestacions, sobrevivia de les prestacions familiars municipals amb la constant amenaça de ser desnonat de no seguir pagant la hipoteca del pis que amb tant d’esforç i anys de treball havien adquirit.
Sempre buscant feina, sempre amb currículums a la bossa, sempre amunt i avall, a qualsevol hora, matí, vesprada o nit. Encara el recorde amb el vidres trencats de les ulleres que a dures penes vàrem poder canviar-li, i els seus ulls al darrere del cristall badat feia temps que havien deixat de tenir purna per passar a estar massa a sovint plens d’humitat. Algun cop s’enfadava, altres es resignava amb el que tenia, però no havia deixat de lluitar per la seua família. Tot i així, la preocupació per la seua salut física i mental em feia sentir impotent, rabiosa i preocupada cada cop que me’l creuava i em contava.
El dia 30 començarà a treballar i omplir el seu temps en formar-se; i ahir anava passejant dispost a menjar-se el mon. Els carrers del poble se li feien menuts i caminava amb la cara ben alta en saber que a partir d’ara tindrà una estabilitat econòmica suficient per portar un plat de calent a casa.
Estimada Generalitat Valenciana, han trigat tres llargs anys en concedir a Vila-real un taller d’ocupació, mentre persones com ell han estat mil voltes a punt d’enviar-ho tot a fer la mà, no han dormit assetjats per les preocupacions, han mal viscut amb les escasses ajudes municipals, les quals cal recordar que vostès senyors del govern valencià, encara no han pagat i segurament més d’una nit s’hauran llevat el pa de la boca per donar-li’l als seus fills. M’alegre molt que el portaveu del Partit Popular a Vila-real diga ara que “gràcies a les seues gestions davant del Conseller avui el poble té dos tallers d’ocupació”, obviant que aquestes eines estan per a #RescatarPersones i no per a fer caciquisme ni favoritisme.
Afortunadament Vila-real mereix els dos tallers d’ocupació, com ja els mereixia abans i com els hem lluitat sempre des del Grup Municipal de Compromís. El què no mereix de cap de les maneres són salvadors de poca espenta, que han defensat a capa i espasa un govern valencià arruïna persones i han ofegat als nostres. Guardians de la vella política del clientelisme i caciquisme que viuen ben lluny de la realitat de les persones. De res estic segura li ha servit al meu amic la foto del portaveu local amb el conseller. En canvi ha estat clau la seua batalla i la de molta gent que sol·licitàvem aquest taller per donar una eixida laboral i de formació a tants altres pares i mares de famílies que com la del meu amic, les estan passant ben magres.