Quan li vaig preguntar a Rus pel futur congrés del Partit Popular valencià no sabia si anava a mossegar l’hamet. I, finalment, no sols es va tragar l’hamet, sinó que es va llançar a per tota la canya de pescar, carret inclòs. Després que Rus diguera, tot just començat la comissió d’investigació sobre les residències del grup Savia, “no vaig a parlar del tema del sumari, contestaré en seu judicial i després vostès em criden i els contestaré això o més”, va donar carta lliure; al cap i a la fi, les normes són les normes i el compareixent no està obligat a contestar, a assistir sí.

I Rus, com ell diu, és “un home famós” i que no sap callar “ni per prescripció del meu advocat”. Perquè senyories, efectivament, l’home que va seure a l’esquerra de Rus és el seu advocat. Curiós que aquell que diu que tot ho va fer “impoluto”, encara que després rectificara i tirara la culpa als tècnics argüint que ell, simplement, era un director d’orquestra, però la música la feien altres, necessite d’un advocat que li diga que calle.

L’ego de qui ho va ser tot per al Partit Popular a la província de València li va poder. Sentir com jo li relatava allò que Angélica Such, David Serra, Alicia de Miguel i el propi Blasco havien dit d’ell en la comissió, fer-li saber que no l’enaltien, sinó que l’havien esborrat de la seua memòria o, encara pitjor, el feien l’únic responsable de la corrupció del Partit Podrit, li va doldre i en la seua cara es podia veure l’aflicció d’un narcisisme tocat de mort.

I lligar això amb l’enrenou i sagnia en què ara està immers el partit de Bonig, a la recerca del seu successor, va desencadenar eixe “no se les puede dejar solos”. Però, evidentment, ahí no va quedar la cosa. En sortir, alleugerit del mal tràngol de la comissió, Rus va respondre a les preguntes de la premsa que li demanaren una valoració dels candidats del congrés valencià; i, òbviament, Rus va reivindicar allò seu. Que ell va ser qui va crear a Betoret, que tot el que és li ho deu a ell, i que sense Rus no arribaran a port.

El lligam de Betoret i Rus, més enllà de la història de favors del partit de la gavina, té un altre protagonista: el “yonki del dinero”, aquell que va dir que “Betoret estava en la cuina de tot i al corrent del cobrament de comissions”, i així consta al sumari de Taula sobre el qual Rus diu que encara no vol parlar.

Però, atenció: Alfonso, a totes llums, el que està dient és “si jo caic, no cauré sol”, i amb eixe “pero no me debe nada”, després de relatar com fou ell qui va fer que Betoret arribara a ser diputat i president del Partit Popular provincial, és en realitat una amenaça vetllada que Betoret, i els seus suports en Génova, ara hauran d’analitzar.

Per la meua part, haver tirat la canya sembla que donarà resultats. La portaveu del PP en la comissió que investiga com s’adjudicaven les places en les residències del model Cotino ho té una mica més complicat. Ja que Rus, davant la mínima, i ell solet, a una miqueta que el punxen, reivindica a Betoret, i justament tots dos sabien de les activitats comissionistes i de suborns de Benavent amb un empresari, Carlos Turró, de Cleop, qui al seu temps ha reconegut que Marcos Benavent li demanava comissions.

D’ençà que començàrem la comissió en les Corts he pensat que alguna cosa fosca hi havia en el Model Cotino i com s’adjudicaven les residències de majors al seu nebot, però la cobdícia va poder a la raó i el “chollo” d’omplir les residències amb “abuelitos pagats per Conselleria” era un caramel massa dolç per als que feren d’Imelsa una cova d’Ali-Babà.

Blasco, creador del plec d’adjudicació de residències, des de presó, veu fluixa la defensa que fan els membres del Partit Popular del procediment per adjudicar les residències, i es desvincula i tira balons fora, enviant una carta en la que es lamenta i diu “han prostituido mi modelo”.

I l’últim que tanque la porta, i Cotino, el de “habré podido meter la mano pero no la pata”, acorralat per les declaracions del fill del seu germà, en les quals ha reconegut un finançament irregular al Partit Popular, és incapaç d’explicar per què l’empresa del seu nebot i Enrique Ortiz, el grup Savia, va passar d’ingressar 11,2 milions d’euros, quan ell arriba a la Conselleria, a 40,6 milions quan ell se’n va anar.

Senyor Rus, té vostè raó: no se’ls pot deixar sols. Han estat sols governant durant els darrers vint anys i ens han arruïnat. Ja és hora que comencen a pagar.

Aquest matí teníem l’última sessió de la Comissió d’Investigació sobre les adjudicacions de les residències del grup Savia. I tocava la compareixença del “capo dei capi”: Juan Cotino. Si quasi no hi ha cap trama de corrupció del PP a València que no passe per Cotino -com tots els camins que porten a Roma-, en el cas del cas de Savia encara és més flagrant, perquè és el nucli del que es va batejar com a “model Cotino”.

En aquesta última sessió hem vist Cotino menys prepotent i més esquiu del que és habitual. Vergonya? No, no pot ser, perquè d’això no en tenen. Potser por que algú per fil els podia preguntar obertament? Això ja té més números.

Cotino ha dit que ell no va beneficiar cap familiar que, si això, devia ser el seu germà, aquell que li va agafar el telèfon a Jordi Évole en el Salvados sobre l’accident del metro de València.

Parlant de familiars, no s’ha atrevit a qualificar de mentider el seu nebot, qui va confessar, juntament amb Enrique Ortiz, que va finançament el PP de manera il·legal. Ho ha negat tot, però no s’ha atrevit a dir que hi havia mentida. Sembla que això és pecat, però no col·laborar amb la justícia no tant.

I, mentrestant, Rafael Blasco des de la presó envia cartes en què diu que Cotino va “prostituir” (sic) el seu model de residències. Cotino, és clar, diu que ell d’això no en sap res (de les residències, clar). En el PP açò és ja un “sálvese quien pueda”.