Internet em retrau unes paraules de juliol de 2008: “Tratamos de educar a los menores en valores, poner límite al comportamiento, integrar y normalizar, en la medida de lo posible: para nosotras NO todo vale“. Són paraules de Regina del Peral, responsable del Centre de la Resurrecció de Sogorb, qui s’ha dedicat a passejar-se per platós i ràdios qüestionant per què la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusivess ha decidit emportar-se tots els xiquetes que estaven al seu càrrec.

Ara, la senyora Del Peral ja té una expliació. Ella i tot el País Valencià. Una explicació que vingué directament de la Vicepresidenta de la Generalitat i que ens va deixar desangelats als 99 diputats que escoltàvem des dels nostres escons quin havia sigut el tracte rebut de persones que s’havien compromès a educar menors en valors. El “no todo vale” queda molt lluny de les humiliacions que a mi mateix m’han relatat els menors que en el seu dia les patiren.

Si el “límite del comportamiento” són dutxes a xiquets amb aigua gelada una nit de gener a Sogorb, és que alguna cosa grossa falla, i això no és atribuïble al sistema, ni a la ideologia ni a res del que ara es posa com a excusa. Ací el que ha faltat ha sigut l’ànima.

I Regina del Peral d’ànimes diu que en sap per la dona del Nostre Senyor, però del sistema de protecció a menors en sap molt més. Esta senyora, a banda de responsable de la residència de Sogorb i recentment tertuliana en TVE, ha estat fins fa relativament poc la cap de la secció de Menors de l’Administració autonòmica a Castelló. Concretament, va ocupar el càrrec fins al 2015. De dia, era la responsable d’assignar menors en desprotecció a centres d’acollida, i quan queia la nit, tornava a un d’eixos centres, on ella mateixa vivia. La senyora Regina del Peral era jutge i part. I el problema de ser jutge i part, de posar la rabosa a vigilar les gallines, és la dificultat que emana de ser just.

Entendran vostès ara per què les denúncies que s’efectuaren sobre el centre de Sogorb mai trobaren el tràmit escaient. Entendran vostès ara per què amb Regina com a responsable dels menors de Castelló, el centre de la Resurrecció passava totes les inspeccions malgrat tindre personal sense la titualació requerida. Entendran vostès que quan s’havia d’elegir entre que un menor estiguera en una família o en un centre, tot i que era més car per a l’Administració i pitjor per al menor, s’escollia sempre el centre i no les famílis acollidores.

I és que 2.235 euros per mes i xiquet en el centre de Sogorb és una xifra important i que, per descomptat, no hi ha cap excusa per a escatimar en calefacció ni en mantes. Amb 2.235 euros mensuals no tenia cap sentit que la Resurrecció enviara els menors a recollir menjar a punt de caducar a un supermercat i estiguera donat d’alta com a receptor de menjar en el Banc d’Aliments Estatal.

La responsable fa ara cara de no haver trencat mai un plat, mentre amenaça amb denúncies a qui diu la veritat. Però, senyora Del Peral, un consell d’eixos que mai no ha deixat que ningú li donara: allò que millor podria fer vostè és deixar l’Orde, perquè no ha estat un bon exemple de gran tasca que altres religioses han fet en pro dels menors. De ben segur que, amb vosté lluny, les coses anirien per a tots millor.

[Aquest article es va publicar originalment en l’edició de 29 de maig de Levante-EMV]

Quan li vaig preguntar a Rus pel futur congrés del Partit Popular valencià no sabia si anava a mossegar l’hamet. I, finalment, no sols es va tragar l’hamet, sinó que es va llançar a per tota la canya de pescar, carret inclòs. Després que Rus diguera, tot just començat la comissió d’investigació sobre les residències del grup Savia, “no vaig a parlar del tema del sumari, contestaré en seu judicial i després vostès em criden i els contestaré això o més”, va donar carta lliure; al cap i a la fi, les normes són les normes i el compareixent no està obligat a contestar, a assistir sí.

I Rus, com ell diu, és “un home famós” i que no sap callar “ni per prescripció del meu advocat”. Perquè senyories, efectivament, l’home que va seure a l’esquerra de Rus és el seu advocat. Curiós que aquell que diu que tot ho va fer “impoluto”, encara que després rectificara i tirara la culpa als tècnics argüint que ell, simplement, era un director d’orquestra, però la música la feien altres, necessite d’un advocat que li diga que calle.

L’ego de qui ho va ser tot per al Partit Popular a la província de València li va poder. Sentir com jo li relatava allò que Angélica Such, David Serra, Alicia de Miguel i el propi Blasco havien dit d’ell en la comissió, fer-li saber que no l’enaltien, sinó que l’havien esborrat de la seua memòria o, encara pitjor, el feien l’únic responsable de la corrupció del Partit Podrit, li va doldre i en la seua cara es podia veure l’aflicció d’un narcisisme tocat de mort.

I lligar això amb l’enrenou i sagnia en què ara està immers el partit de Bonig, a la recerca del seu successor, va desencadenar eixe “no se les puede dejar solos”. Però, evidentment, ahí no va quedar la cosa. En sortir, alleugerit del mal tràngol de la comissió, Rus va respondre a les preguntes de la premsa que li demanaren una valoració dels candidats del congrés valencià; i, òbviament, Rus va reivindicar allò seu. Que ell va ser qui va crear a Betoret, que tot el que és li ho deu a ell, i que sense Rus no arribaran a port.

El lligam de Betoret i Rus, més enllà de la història de favors del partit de la gavina, té un altre protagonista: el “yonki del dinero”, aquell que va dir que “Betoret estava en la cuina de tot i al corrent del cobrament de comissions”, i així consta al sumari de Taula sobre el qual Rus diu que encara no vol parlar.

Però, atenció: Alfonso, a totes llums, el que està dient és “si jo caic, no cauré sol”, i amb eixe “pero no me debe nada”, després de relatar com fou ell qui va fer que Betoret arribara a ser diputat i president del Partit Popular provincial, és en realitat una amenaça vetllada que Betoret, i els seus suports en Génova, ara hauran d’analitzar.

Per la meua part, haver tirat la canya sembla que donarà resultats. La portaveu del PP en la comissió que investiga com s’adjudicaven les places en les residències del model Cotino ho té una mica més complicat. Ja que Rus, davant la mínima, i ell solet, a una miqueta que el punxen, reivindica a Betoret, i justament tots dos sabien de les activitats comissionistes i de suborns de Benavent amb un empresari, Carlos Turró, de Cleop, qui al seu temps ha reconegut que Marcos Benavent li demanava comissions.

D’ençà que començàrem la comissió en les Corts he pensat que alguna cosa fosca hi havia en el Model Cotino i com s’adjudicaven les residències de majors al seu nebot, però la cobdícia va poder a la raó i el “chollo” d’omplir les residències amb “abuelitos pagats per Conselleria” era un caramel massa dolç per als que feren d’Imelsa una cova d’Ali-Babà.

Blasco, creador del plec d’adjudicació de residències, des de presó, veu fluixa la defensa que fan els membres del Partit Popular del procediment per adjudicar les residències, i es desvincula i tira balons fora, enviant una carta en la que es lamenta i diu “han prostituido mi modelo”.

I l’últim que tanque la porta, i Cotino, el de “habré podido meter la mano pero no la pata”, acorralat per les declaracions del fill del seu germà, en les quals ha reconegut un finançament irregular al Partit Popular, és incapaç d’explicar per què l’empresa del seu nebot i Enrique Ortiz, el grup Savia, va passar d’ingressar 11,2 milions d’euros, quan ell arriba a la Conselleria, a 40,6 milions quan ell se’n va anar.

Senyor Rus, té vostè raó: no se’ls pot deixar sols. Han estat sols governant durant els darrers vint anys i ens han arruïnat. Ja és hora que comencen a pagar.